Home » Eva Carretero: «Una il·lustració et permet dibuixar l’animal de manera que se li vegin totes les característiques que vols destacar, i això amb una fotografia és molt difícil d’aconseguir»

Eva Carretero: “Una il·lustració et permet dibuixar l’animal de manera que se li vegin totes les característiques que vols destacar, i això amb una fotografia és molt difícil d’aconseguir”

0
La il·lustradora científica Eva Carretero amb un quadern de camp

La il·lustradora científica Eva Carretero amb un quadern de camp

La il·lustradora científica explica com va descobrir la professió, en què consisteix, per a què serveix i dona unes pautes per començar un quadern de camp de manera amateur

Hi ha persones a les quals el cor els batega més fort quan parlen de vida salvatge. Així i tot, de vegades, per circumstàncies personals, s’han d’allunyar d’allò que realment els fa feliços, per exemple, emigrant a les grans ciutats o estudiant carreres que poc tenen a veure amb el medi ambient. Però si vostè, lector, és un d’aquests individus, sàpiga que, tard o d’hora, la veu interior que li diu d’apropar-se a la natura el sentirà tan fort, que només podrà seguir la seva voluntat.

L’Eva Carretero (nom artístic Eva Carret) va estudiar assessoria d’imatge, però ben aviat va adonar-se que allò no era el que s’havia imaginat. “La natura sempre m’ha agradat, però per opinions externes o de casa, no creia que hi hagués professions a les quals dedicar-me i que estiguessin relacionades amb ella”, reconeix. Amb aquesta idea preconcebuda al cap, durant un temps va trobar-se “estancada”, sense saber cap a on dirigir el seu futur professional.

Però, en mig d’aquesta incertesa, tenia un acompanyant: el dibuix. “Durant el confinament vaig començar a pintar amb aquarel·les i vaig veure que tenia traça”, explica Carretero. Aquest descobriment va portar-li a ella, acompanyada de la seva parella, a visitar una exposició de la il·lustradora científica Blanca Martí, a l’Estany d’Ivars i Vila-sana (Lleida). “Vaig al·lucinar”.

Il·lustració d’un mussol comú (Athene noctua) (Autora: Eva Carretero)

Carretero comenta que immediatament va tenir la certesa de què aquell era el camí que havia de seguir. “La meva parella em diu que se’m va il·luminar la cara. És que era increïble tota la seva feina. Hi havia dibuixos de primats que tenien una mirada real”. La seva història estava a punt de fer un gir de 180 graus. En sortir de l’exposició, una dona se li va apropar i li va preguntar: “Què t’ha semblat?” I ella li va contestar que “molt maca”, sense saber que es tractava de l’autora de les obres. “Em va veure tan contenta que va parlar-me d’un Màster d’Il·lustració Científica que dirigia a la Universitat de Girona”, assenyala Carretero. “Era estiu i jo a l’octubre ja estava començant el màster”.

Eina d’educació ambiental

Durant un any, la il·lustradora va adquirir els coneixements de científics i dibuixants experts com la Blanca Martí, el Carles Puche, el Miquel Llorente o el Suani Armise, entre molts altres. “Al principi tenia una mica de por perquè ni havia dibuixat mai professionalment, ni m’havia dedicat a res relacionat amb la ciència”, reconeix Carretero. “Però ràpidament vaig tenir molt clar que podia fer servir la il·lustració científica com una eina d’educació ambiental”, afegeix.

Quadern de camp botànic (Imatge: Eva Carretero)

Dins de la mateixa classe, hi havia alumnes que havien estudiat biologia i volien perfeccionar la tècnica de dibuix o a l’inrevés, que havien estudiat belles arts i estaven endinsant-se en la ciència. També hi havia els que volien fer feines d’il·lustració i que els seus treballs apareguessin a guies; persones que, com Carretero, volien orientar l’aprenentatge a l’educació ambiental; i “l’Àngela, una dona jubilada que ho feia per gust”. Tanmateix, tots tenien un tret comú. “Érem gent molt curiosa i allò que ens explicàvem ho absorbíem com esponges”, recorda la il·lustradora.

Recerca prèvia

Dedicar-se a la il·lustració científica implica ser “molt rigorós i deixar la vena creativa a banda”. Com que la seva finalitat és didàctica, “el dibuix s’ha d’ajustar a la realitat” i “és molt important tenir una base d’estudi científic”. Però encara que la precisió és una característica fonamental, hi ha un petit espai reservat al toc personal. “Quan posàvem els nostres dibuixos a sobre la taula, encara que tots havíem dibuixat la mateixa espècie, sabies pel traç qui era l’autor de cada un d’ells”.

Carretero explica que hi ha “moltes sortides” en aquesta professió i que, en algun àmbit, falten experts. “A geologia hi ha una manca d’il·lustradors científics i són molt necessaris”, apunta. “Però a mi el que em tiren són els animals, concretament els ocells. I jo, per dedicar-me a alguna cosa, m’ha d’agradar”, menciona. “Em puc passar hores mirant fotografies on apareguin ocells des de tots els angles, estudiant la seva coloració i el nombre de plomes que tenen. Depèn de quina espècie t’hauràs d’informar més, i has de conèixer la seva alimentació i habitat; no pots col·locar un duc (Bubo bubo) a un aiguamoll”.

Mirada al passat

L’ésser humà ha estat vinculat des de sempre a l’art, com demostren les pintures rupestres. Quan no s’havia inventat la fotografia, els il·lustradors tenien un paper fonamental a la societat perquè d’ells depenia la transmissió de coneixements de manera visual. “Era molt important la feina d’aquells que havien pogut assistir a una operació en viu, ja que les seves il·lustracions ajudaven altres metges a guiar-se”, assenyala Carretero.

Projecte de reconstrucció a partir de la figura 3D del Megaloceros giganteus (Autora: Eva Carretero)

Però amb l’avanç de la tecnologia, hi ha persones que han rellevat a un segon pla la il·lustració. “A vegades ens diuen que és millor una fotografia que un dibuix perquè s’està mirant directament a l’espècie”, reconeix Carretero. Però ella no pensa el mateix. “Una il·lustració et permet dibuixar l’animal de manera que se li vegin totes les característiques que vols destacar, i això amb una fotografia és molt difícil d’aconseguir”, assenyala. A més, al llarg de la història, són “pocs” els animals que s’han pogut capturar amb una lent. “La il·lustració ha permès als paleontòlegs recrear com era la fauna que va trepitjar el nostre planeta fa milers o milions d’anys”.

Quadern de camp

Si bé la gent que es dedica a la il·lustració científica ha de ser molt “precisa”, en cas de voler dibuixar la natura de manera no professional, “un bon punt de partida és el quadern de camp”. La seva finalitat és “descobrir i investigar éssers i elements del nostre l’entorn d’una manera diferent i, sobretot, fer-se moltes preguntes per després, a casa, contrastar allò que has observat”.

El material que es necessita per iniciar-se “ha de ser molt bàsic”, apunta Carretero. “Jo recomanaria un portamines, que ja té integrats el llapis i la goma, i una llibreta. També una cadireta plegable per tenir certa possibilitat. I en cas de voler donar-li color, aquarel·les, un pinzell fi per fer detalls i un altre del número sis, més gruixut”.

Exemple de quadern de camp (Imatge: Eva Carret)

Exemple de quadern de camp (Imatge i autora: Eva Carretero)

Pel que fa a l’animal a plasmar en el quadern, Carretero assenyala que “millor començar amb un que no es mogui gaire”. A continuació, es tracta de fer “esbossos ràpids amb formes geomètriques, sense intentar fer la silueta perfecta”. I també és “súper important fer anotacions“. Per exemple, en el cas de les salamandres (Salamandra salamandra), “apuntar-se si n’hi ha alguna que té més taques grogues que les altres o quina pota mou primer quan camina”. 

Projectes de futur

Un dels projectes que Carretero té al cap és “reflectir problemàtiques d’hàbitats o espècies per conscienciar i aportar informació a l’àmbit de l’educació ambiental”. D’altra banda, la il·lustradora també gaudeix comunicar -és l’autora d’ El podcast del Planeta Terra– i té present la idea de realitzar sortides al camp amb grups de persones per apropar-les a la natura, ajudant-se del quadern de camp.

La filosofia d’aquests tallers, explica Carretero, seria similar a la dels banys de bosc. “Considero que estem massa estimulats i el quadern de camp t’obliga a parar-te i observar. És una activitat naturalista, però conté una mica de psicòloga”. I per gaudir de l’experiència, remarca la il·lustradora, “cal dibuixar des d’una perspectiva no perfeccionista”. 


Volem donar veu a la teva història. Escriu-nos a diarilamarmota@gmail.com i t’entrevistarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *