Marçal Rocías: “Els primers 15 minuts hi ha un 80% de probabilitat de trobar la víctima de l’allau amb vida”
El guia de muntanya Marçal Rocías (Fotografia: Elena Pardo)
El guia d’alta muntanya ha realitzat a l’estació de Masella un taller pràctic d’autorescat en cas d’allau, amb motiu de la segona edició de la Jornada de Medicina d’Urgències en Muntanya
Vídeo resum de la formació d’autorescat en cas d’allau del guia de muntanya Marçal Rocías
Les accions que es desenvolupen després d’una allau poden salvar la vida a la persona sepultada. El guia d’alta muntanya Marçal Rocías ha realitzat aquest dimarts 5 de març, a l’estació de Masella, un taller introductori d’autorescat en cas d’allau amb l’ajuda d’un DVA (Detector de Víctimes d’Allau), una sonda i una pala, amb motiu de la II Jornada de Medicina d’Urgències en Muntanya. Rocías ha assenyalat que, quan es produeix una esllavissada de neu, “els primers 15 minuts hi ha un 80% de probabilitat de trobar al sepultat amb vida”, però que les possibilitats de supervivència “decreixen exponencialment” a mesura que el rellotge avança.
En una situació d’allau, “el temps va clarament en contra de la vida de la persona”, comenta el guia de muntanya. És “fonamental” que els acompanyants siguin “àgils i efectius” perquè, “en cas de delegar la funció de rescat en equips organitzats (bombers, mossos de muntanya, pisters de l’estació…), tot i que són molt resolutius, el temps d’intervenció mai està dins dels quinze minuts“, assenyala Rocías. “Per això són importantíssims tenir coneixements d’autorescat”, afegeix el tècnic esportiu.
Funcionament del DVA
Rocías explica que el DVA es tracta d’una “tecnologia de radiofreqüència molt antiga” que va ser utilitzat per primera vegada per l’exèrcit suís durant la Segona Guerra Mundial. “Totes les persones que freqüentem l’alta muntanya hauríem de portar un DVA, una sonda i una pala”, recomana el guia. Perquè, encara que hi ha diverses marques i models, aquest dispositiu emet sempre amb la mateixa freqüència internacional estàndard, 457kHZ.
Per tal que la cerca d’una persona sepultada sigui efectiva, cal que tots els integrants del grup que circula per la muntanya (s’entén per circular practicar qualsevol esport que impliqui un perill d’allau), duguin a sobre el seu propi DVA i coneguin com funciona. Hi ha “dues formes correctes de portar-lo”: a la butxaca del pantaló, amb la pantalla mirant cap a endins, o a un arnès de pit especialment dissenyat per a això, a la primera capa de roba. “Si el porto en l’abric, a l’última capa de roba, l’allau me’l podria arrencar. A més, si tinc calor i em trec la jaqueta, puc cometre l’error de també treure’m el DVA”, adverteix el guia.
Un cop col·locat adequadament, el que s’ha de fer és un “control de DVA“, que consisteix en una persona del grup posa el DVA en recepció i la resta posa els DVA en emissió. “Jo sempre faig una filera i poso el meu DVA en emissió i, un per un, passen per davant meu amb el seu DVA, que fa un pipipi molt característic i agut quan s’apropa al meu dispositiu i funciona correctament”, assenyala Rocías. Però aquest protocol de seguretat té “una mancança”, manifesta el guia. “És treball de la resta del grup recordar-me que torni a posar el meu DVA en emissió i me’l lligui de manera correcta a l’arnès”, diu el guia de muntanya.
Simulació d’allau
Un cop realitzada la part més teòrica del taller, Rocías demana als alumnes imaginar-se que hi ha hagut una allau i hi ha company sepultat. “Si tots posem els nostres DVA en recerca, això es converteix en una olla de grills, per la qual cosa només busca una persona”, comenta el guia. “Un cop assignada la persona que durà a terme la cerca, s’ha d’anomenar a un guaita, qui es quedarà quiet mirant vessant amunt per donar el senyal d’alerta a la resta del grup en cas d’una altra allau”, detalla el professional.
En cas d’accident en altres circumstàncies, el protocol a seguir és el de Prevenir-Avisar-Socórrer (PAS), però com a la muntanya “pot no haver cobertura per fer una trucada” i, en cas d’allau, “ens hem d’imaginar que una persona s’està ofegant”, el que s’ha de fer és “socorrer i després avisar, o, si som diversos integrants al grup, fer aquestes tasques de manera simultanea”, descriu Rocías. La informació mínima que ha de donar l’encarregat de contactar amb el 112 és “on està, què ha passat i quantes persones hi ha afectades”.
Comença la cerca
La cerca de la víctima d’allau es divideix en tres fases: primària, secundària i final. “Una allau deixa un rastre evident, semblant al de les roques quan es desprenen d’una paret. És a la zona de neu desendreçada on estarà la persona enterrada”, explica Rocías. “Però a més, hem de descartar que pugui estar als flancs de l’allau, per la qual cosa deixarem de 2 a 5 metres de marge per costat i 10 metres per sota del dipòsit, que és on acaba l’allau”, apunta el guia. “Hi ha allaus que es desplacen a gran velocitat i que tenen l’energia suficient per propulsar al sepultat per sota de la neu”, descriu l’expert, “tot i que no són freqüents al Pirineu”.
Rastre de neu moguda que deixa una allau (Imatge: Roger Mountain Guide)
El que ha de fer la persona encarregada de buscar el sepultat és posar el DVA en recepció i desprendre’s de qualsevol dispositiu, com el mòbil, que pugui generar interferències. “Els DVA tenen de mitjana un abast màxim de quaranta metres i són molt sensibles a altres ones”, apunta Rocías. Durant la cerca primària, s’ha de realitzar una primera passada ràpida en forma de Z pel con de l’allau amb el DVA paral·lel al terra i aprop de l’orella. “Hem d’anar de flanc a flanc i fer una escombrada ràpida fins a escoltar una primer senyal”, comenta el professor.
Seguidament, després de que el DVA hagi emès el primer so, s’han de fer moviments més lents i mirar la pantalla, on apareix una fletxa i una sèrie de números (la distància que marca l’aparell és el recorregut l’ona completa i no de manera unidireccional, Imatge 2). “Des que marqui un 10 i fins el 3, haurem de baixar encara més el ritme perquè vol dir que estem a prop de la víctima”, explica Rocías.
Indicacions que apareixen a la pantalla del DVA en recepció cerca el DVA en emisió de la persona sepultada (Imatge 2: guiasnevada.com)
Per sota del número 3, es passa a la darrera fase, i s’ha d’anar molt a poc a poc i gairebé tocant la neu. “A partir de la xifra més baixa assenyalada pel DVA (per exemple, 0,3), el moviment ja no és en Z, sinó en creu. Hem d’allunyar-nos lentament fins que torni a aparèixer una xifra clarament superior (0,6) i després tornar cap al lloc on marcava un número més baix, perquè així tindrem ben delimitat el radi de cerca (Veure vídeo que apareix sota el titular)”, detalla el guia de muntanya.
En cas que hi hagués dues persones soterrades, el DVA donarà prioritat a detectar el DVA de la persona més propera. Quan es trobi a la primera persona s’ha de marcar al dispositiu com “localitzada”. A partir d’aquest moment, el DVA de l’individu que cerqui ignorarà els senyals de l’aparell de la primera víctima i se centrarà a localitzar a la segona víctima. I així successivament amb tots els sepultats per l’allau.
Sondatge i excavació
Rocías comenta que, estadísticament, “un 30% del temps el gastarem amb el DVA, un 20% amb el sondatge i un 50% amb la pala”. Un cop el DVA ha donat la lectura més baixa, el que s’ha de fer es desplegar la sonda. “Aquests pals fan mínim 2,40 metres i tenen una marca cada 30 centímetres”, indica el professional. Per tal d’afinar més la localització de la víctima, la persona ha d’agafar la sonda amb les dues mans i clavar-la al terra, a l’alçada dels seus peus. “S’ha de sondejar amb un protocol que es diu espiral quadrat, que consisteix a fer sondejos cada 25 centímetres (un peu) seguint la forma d’un espiral”, apunta el guia.
Protocol de sondatge en espiral (Imatge: Centre Excursionista Tarragona)
La detecció de la víctima es sabrà per dues senyals: canvi de profunditat i canvi de textura. “Si als primers tres sondeigs el pal s’enfonsa fins els 90 centímetres i, al quart, ho fa fins els 40 centímetres, molt probablement estaré tocant la persona. D’altra banda, quan jo punxo a una persona (múscul, greix, pell…), la sonda rebota. Si punxes a la cuixa aquest moviment encara és més evident”, indica Rocías.
A continuació, una vegada donat com a bo el sondatge, toca excavar. “El que faria és col·locar-me a una distància de separació (llargaria de la pala) entre la sonda i el lloc on començaré a excavar”, apunta el guia de muntanya. Per tal de treure a la persona en bloc, ja que podría presentar politraumes, s’ha de fer un calaix almenys de “40 centimetres de profunditat i 1,20 metres d’amplada”, diu l’expert.
Excavació eficient amb una o dues persones (Imatge: Centre Excursionista Tarragona)
Per últim, com que la part d’excavació “és molt exigent”, ja que la neu un cop ha passat l’allau s’endureix, el que han de fer els integrants del grup és rotar cada poques palades. “Qui excava i està tan a prop de la víctima pateix fatiga molt ràpid, per això el que s’ha de fer es quatre palades i rotar amb un company”, apunta el professional. “L’acció de rescat finalitza quan a la víctima li allibero les vies aeries“, descriu el guia de muntanya. “A partir d’aquí, es poden donar molts escenaris possibles, com que tingui hipotèrmia o estigui molt ferit, però almenys ja no estarà sepultada sota la neu”, conclou Rocías.
Un diari molt interessant, m’agraden els reportatges
Ostres, mai m’havia parat a pensar en tot el que envolta el món de la veterinària. Molt interessant