Home » Eudald Pujol: «El mascle de tòtil pot arribar a carregar les postes d’ous de tres femelles diferents a les potes del darrere»

Eudald Pujol: “El mascle de tòtil pot arribar a carregar les postes d’ous de tres femelles diferents a les potes del darrere”

0
El biòleg i president de la Societat Catalana d'Herpetologia, Eudald Pujol (Fotografia: Elena Pardo)

El biòleg i president de la Societat Catalana d'Herpetologia, Eudald Pujol (Fotografia: Elena Pardo)

El biòleg i president de la Societat Catalana d’Herpetologia va organitzar una sortida guiada per buscar amfibis el dissabte 18 de novembre, amb motiu de la celebració de les II Jornades de Conservació del Medi Natural

La Societat Catalana d’Herpetologia (SCH) va ser una de les entitats convidades a les II Jornades de Conservació del Medi Natural, que van celebrar-se el 18 i 19 de novembre. La seva participació no va ser en forma de ponència, sinó de sortida guiada. A les sis del vespre de dissabte, el biòleg i president de l’associació científica, Eudald Pujol, va aconseguir arreplegar una trentena de persones interessades a conèixer els amfibis que habiten vora el riu Segre, al seu pas per la Seu d’Urgell.

El punt de trobada dels assistents a l’activitat va ser el pont de la Palanca. A partir d’allà, els participants, que duien llanternes i llums frontals, van començar a caminar seguint el curs del riu direcció a la Cerdanya. Quinze minuts després d’haver iniciat la cerca, Pujol va aixecar el braç i tothom va córrer cap a ell. Un petit gripau s’amagava sota la fullaraca.

Es tractava d’un tòtil (Alytes obstetricans), animal que va batejar-se amb aquest nom en forma de “burla” perquè “el mascle pot arribar a carregar les postes d’ous de tres femelles diferents a les potes del darrere”, va explicar el biòleg. I és que, un tòtil o tòtila, segons la pàgina web de diccionari.cat, és una “persona babaua, encantada o curta d’enteniment”. Un cop les larves estan plenament formades a l’interior dels ous, el mascle s’apropa a una massa d’aigua i allibera la posta. A partir d’aquest instant, comença per elles la metamorfosi.

Tòtil agafat amb guants pel guia i biòleg Eudald Pujol (Fotografia: Elena Pardo)

El petit amfibi mesura entre 4 i 6 centímetres de longitud i “té una coloració dorsal de color gris”. La seva pupil·la és vertical i l’iris és daurat i presenta un puntejat fosc. Atès el rol del mascle durant l’època reproductiva, les seves potes són més llargues que les de les femelles, però en ambdós sexes les membranes entre els dits són gairebé absents.

Amfibis ben amagats

Durant les següents dues hores de cerca, no va trobar-se cap ambifi més. “Falta que hagués plogut ahir o avui”. Però encara que no fessin acte de presència, Pujol duia un llibre on apareixien totes les espècies que podrien trobar-se a la zona, així que l’aprenentatge continuava estant assegurat. “Un dels animalons que seria fàcil de trobar, si sortís de l’amagatall, és el gripau comú (Bufo spinosus)“, explicava el biòleg assenyalant la pàgina on hi havia una il·lustració de l’amfibi. “És un gripau molt gran que pot arribar a viure més de vint anys en captiveri”, va comentar als nens, qui no deixaven de fer preguntes a l’expert. “I a les seves larves se’ls poden veure els dos puntets negres, que són els ulls, quan estan ben formades dins dels ous”, va afegir.

Una de les assistents va comentar al president de la SCH que a casa seva havia observat com unes granotes de color verd pujaven per les parets de la façana. En escoltar aquesta informació, Pujol va identificar ràpidament a les seves veïnes: les reinetes (Hyla meridionalis). “Es l’única espècie arborícola que tenim”, va concretar el guia. I no és l’únic tret distintiu amb el qual compten, ja que “poden canviar de color a marró segons l’estat anímic”.

Fitxa amb informació i fotografies de la reineta meridional (Imatge: Pàgina web de la SCH)

Com va succeir aquella tarda, i moltes vegades que se surt al camp, els animals poden no aparèixer, però sí escoltar-se a la llunyania. El guia de l’activitat va comentar que a la pàgina web de la SCH hi ha disponibles els cants de les granotes i gripaus, per facilitar la identificació de cada espècie durant les sortides. “La granota verda (Pelophylax complex) sembla que rigui i el cant de la granota roja (Rana temporaria) és bastant greu i fluix”.

Urodels locals

Un dels amfibis que més crida l’atenció, per les històries que s’han explicat d’ell i per la seva coloració, és la salamandra (Salamandra salamandra). “A aquesta zona del Pirineu podem trobar la subespècie terrestris, que és de color negre amb ratlles de color groc i pareix les larves a l’aigua, va apuntar Pujol. “En canvi, la subespècie del cantàbric (Salamandra salamandra fastuosa), que també pot trobar-se a la Vall d’Aràn, pareix mini salamandres a terra”, va assenyalar el biòleg. A més a més, “a les aigües netes i sobretot a l’estiu, podreu observar el tritó pirinenc (Calotriton asper)“.

Diversos exemplars de Salamandra salamandra terrestris observats a la Cerdanya (Fotografia: Elena Pardo)

Però si hi ha un urodel que captiva les mirades dels herpetòlegs per la seva peculiaritat, aquest és l’ofegabous ibèric (Pleurodeles waltl). “Quan se senten amenaçats treuen les costelles a través de la pell, que són molt punxagudes i tenen verí”, va apuntar Pujol. Segons la llegenda, també utilitzaven aquest mecanisme de defensa quan els bous se’ls empassaven, però tots dos vertebrats acabaven morint. “És un mite de pagès, no ha quedat registrat”.

I si el modus operandi per evitar ser cruspit és “fascinant”, encara ho és més la seva capacitat de regeneració. Encara que molts amfibis tenen aquesta capacitat —per exemple, quan hi ha massa larves de salamandra a una zona d’aigua, entre elles es mengen les potes, però els tornen a sortir— “hi ha experiments bèsties del segle passat que van demostrar que si a un ofegabous li talles un tros de fetge, cor o cara, ho regenera tot”, va indicar el biòleg.

Dos ofegabous (Fotografia: Departament Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya)

Malauradament, aquesta espècie es troba en estat “vulnerable” al Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada. Només pot trobar-se al sud de Catalunya i al nord de la Comunitat Valenciana i ha de fer front a diverses amenaces, ocasionades per l’ésser humà. “Es troben a un espai limitat entre zones agrícoles, amb basses de plàstic i on hi ha crancs americans”. La bona notícia és que, si bé “a la zona del Montstià cada cop hi ha menys exemplars, una mica més al nord està aguantant”, conclou el president de la SCH.


Volem donar veu a la teva història. Escriu-nos a diarilamarmota@gmail.com i t’entrevistarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *