Jane Goodall, sobre el David Barbagris: “Vaig veure com trencava una petita tija, la ficava al termiter, treia els tèrmits i se’ls menjava”
La Dra Jane Goodall (Fotografia: Elena Pardo)
L’etòloga que durant seixanta anys ha estudiat els ximpanzés al Parc Nacional de Gombe (Tanzània) va donar una conferència a Andorra el 28 de novembre explicar la seva història i donar a conèixer el projecte Roots and Shoots (Arrels i Brots)
Els ximpanzés han arribat a Andorra de la mà de la Jane Goodall. L’etòloga, reconeguda a tot el món per haver estudiat aquests simis durant seixanta anys al Parc Nacional de Gombe (Tanzània) , va visitar el principat el 27 i 28 de novembre per difondre la seva història i promoure el projecte Roots and Shoots (Arrels i Brots), el qual fomenta l’accés a una educació i sanitat dignes, així com el respecte pel medi ambient.
La primatòloga va arrencar la xerrada al Centre de Congressos explicant que ella només sabia parlar dues llengües. “No sé parlar en castellà, però segurament vosaltres podeu parlar l’únic idioma que sé a part de l’anglès, així que us saludaré en aquest llenguatge”. I, a continuació, va començar a vocalitzar com un ximpanzé dient: “Jo soc la Jane”.
Goodall es va remuntar a la seva infantesa per explicar d’on li venia la fascinació per la fauna i flora. Quan tenia un any i mig, la seva mare va entrar a la seva habitació per desitjar-li bona nit i va trobar que als llençols hi havia escampats cucs de terra. “Moltes mares haurien renyat a la petita Jane, però ella va explicar-me com es mouen sense tenir cames”. Després, va fer-li saber que, “els cucs de terra necessiten viure al jardí per poder sobreviure”. I, juntes, van tornar-los a deixar al seu hàbitat.
Ja amb quatre anys, la seva mare va portar-la a una granja a passar un parell de setmanes i, allà, li van assignar una missió diària. “Havia d’anar al galliner i recollir els ous que ponien sobre la palla i posar-los a una cistella. I els vaig preguntar per on els sortien els ous a les gallines. Però ningú m’ho va explicar”. Com que no va obtenir cap resposta, la nena va passar quatre hores amagada a un galliner per veure com ho feien. La seva mare, preocupada, va trucar a la policia i, al cap d’una estona, la Jane va aparèixer explicant-li el descobriment que havia fet. “Tampoc va enfadar-se en aquella ocasió. Va veure com em brillaven els ulls i va asseure amb mi per escoltar-me. Si reflexioneu sobre aquesta història, això és despertar la curiositat d’un petit científic. És molt important que els infants tinguin el suport dels seus pares”.
Quan va fer vuit anys, la seva padrina va regalar-li un llibre sobre una persona que es podia comunicar amb els animals i, amb 10, va descobrir a la biblioteca, on es passava hores, la novel·la de Tarzan. “Em vaig enamorar d’aquest home de la jungla, i ell què va fer? Casar-se amb la Jane equivocada”, va bromejar. El personatge fictici va contagiar-li l’amor per l’Àfrica i, des d’aquell moment, va tenir el somni de conèixer algun dia el continent.
Persecució d’un somni
Goodall va finalitzar l’escola amb divuit anys, però l’economia familiar no li va permetre estudiar a la universitat, per la qual cosa va fer un curs d’administració i va anar a treballar a Londres com a secretaria. “No era el que volia, però vaig mantenir el somni viu”, va assenyalar. Al cap d’uns mesos, va rebre una carta d’un amic de l’escola. “Els seus pares havien comprat una granja a Kènia i em convidava a passar amb ells unes vacances”. Després d’estalviar durant un temps llarg, va poder comprar els bitllets del vaixell. “Havies de comprar el d’anada i tornada, ja que Kènia estava sota la norma colonial britànica i només acceptaven gent que anés allà demostrant que podia tornar a Anglaterra”, va dir.
Cape Town va ser la primera ciutat que va trepitjar d’Àfrica. “Em va agradar molt, fins que vaig adonar-me que als locals o al transport públic hi havia el senyal de només pels blancs. A mi no se m’havia educat així: el meu avi era ministre de l’església i em va ensenyar que tots som éssers humans iguals”, va apuntar. “Per sort, quan vaig arribar a Kènia les coses eren diferents, ja que estava l’època colonial estava a punt d’arribar al final”.
Louis Leakey i Jane Goodall (Fotografia: Jane Goodall Institute)
Pocs dies després, el seu amic va proposar-li trobar-se amb l’antropòleg Louis Leakey. “Estava al país a la recerca de restes humanes i treballava al Museu d’Història de Paleontologia. Em va fer moltes preguntes i, com havia llegit tants llibres, vaig poder respondre’n la majoria. Mai se sap que pot oferir-te la vida, i és que, la secretària de Leakey havia hagut de marxar feia dues setmanes i em va oferir treballar amb ell”, va explicar.
Setmanes més tard, Leakey va organitzar un safari pel Serenghetti per buscar fòssils. A l’aventura van unir-se la seva dona, Goodall i una altra noia jove. “Després de dies molt cansats, vam poder caminar per una esplanada tranquil·lament, però vaig sentir-me observada”. Es tractava d’un lleó adult, que els vigilava a pocs metres. Llavors, el grup va pensar a endinsar-se a la zona més frondosa de vegetació per allunyar-se del felí, una decisió amb la qual Goodall no va estar d’acord. “Vaig dir que si ens ficàvem allà, l’animal sabria exactament on estem nosaltres, però nosaltres no seríem capaços de saber on estava ell. I van fer-me cas, vam allunyar-nos per la planícia”. Aquella nit, el Leakey va comunicar-me que jo era la persona que estava buscant per estudiar els ximpanzés en llibertat a Tanzània.
“Punt d’inflexió”
El seu somni s’havia fet realitat. “Jo volia estudiar qualsevol animal en estat salvatge, però de cop em van oferir el que està més vinculat amb nosaltres”. Va haver de passar un any perquè el Leakey aconseguís els diners ¬ —un filantrop molt ric dels Estats Units va finançar sis mesos de projecte — però les autoritats britàniques van comunicar-li que no es farien responsables del que li passés a Goodall durant la investigació. “Finalment, tot i que consideraven la idea ridícula, van acceptar que jo estudiés els ximpanzés si anava amb una acompanyant, que va ser la meva mare”.
La primatòloga assenyala que els primers quatre mesos els simis la miraven i, espantats, tornaven a amagar-se. “Jo m’anava deprimint cada vegada més perquè sabia que els diners s’estaven acabant”, però la seva mare li va fer veure que estava aprenent “molt més” del que pensava. “I era veritat, observant-los amb els binocles estava descobrint que a, a vegades, els ximpanzés baixaven els troncs per fer-se una mena de llit; alguns cops passejaven sols, altres en família; o que si algun membre portava fruita madura, els altres el rebien emocionats”.
I, de sobte, va arribar aquell dia tan desitjat per Goodall. Mentre estava estudiant els ximpanzés, va aparèixer un mascle que estava començant a perdre-li la por: el David Barbagris. “Vaig posar-li aquest nom perquè tenia una barba de color gris preciosa”, va recalcar. “Ell estava davant del termiter i vaig veure com trencava una petita tija, la ficava al termiter, treia els tèrmits i se’ls menjava. El Barbagris estava fabricant i utilitzant eines. Va ser un punt d’inflexió”.
Godall i el David Barbagris, el primer ximpanzé en perdre-li la por (Fotografia: (National Geographic Creative/ Hugo van Lawick)
En aquell moment, la ciència creia que només els humans fabricaven i empraven eines. I va ser Leaky qui va dir que calia redefinir el terme d’ésser humà o el d’una eina. Aquella observació va atreure a National Geographic. “Van decidir donar diners perquè jo pogués continuar amb la recerca i, a més a més, van enviar un fotògraf i un cineasta, Hugo van Lawick (el seu primer marit), perquè documentessin les troballes que anava fent”.
Cada dia que passava, Goodall aprenia més comportaments dels primats. “Moltes conductes són similars a les nostres: se saluden fent-se petons i abraçades i, els mascles, discuteixen ensenyant els punys”, va assenyalar. També la relació entre mares i infants és molt estreta. “Hi ha un període molt llarg d’infantesa abans que neixi la següent cria. A mesura que passen els cinc anys, la cria cada cop mama menys i està menys estona a l’esquena de la mare, però comparteixen llit a la nit”, va apuntar. “Fins i tot, quan neix la següent cria, els germans grans es queden amb la família, sobretot si són femelles”.
Goodall amb Flint, el primer ximpanzé nascut a Gombe després de l’arribada de la primatòloga (Fotografia: nacido en Gombe después de la llegada de la primatóloga (Fotografia: (National Geographic Creative/ Hugo van Lawick)
Al cap de dos anys, Leaky va oferir-li la possibilitat a Goodall d’estudiar un doctorat d’etologia a la Universitat de Cambridge perquè la seva recerca “fos valorada per la comunitat científica”. En arribar a Anglaterra, va trobar-se amb uns professors que van criticar que la investigadora hagués posat noms als ximpanzés i hagués mencionat que tinguessin emocions i personalitats diferents. Però, finalment, el 1965 va finalitzar els estudis i va tornar al Parc Nacional de Gombe, on va establir una estació de recerca, que avui dia encara continua activa. “Van ser els millors anys de la meva vida”.
Naixement de l’activista
L’any 1986, després d’haver estat durant vint-i-cinc anys estudiant els ximpanzés, va assistir a una conferència sobre la destrucció de la selva i l’impacte que tenia en tots els éssers vius. “Vaig anar com a científica i vaig sortir com activista”. A aquell esdeveniment, també va haver-hi una sessió sobre condicions de captivitat dels primats. “Vaig quedar estorada en veure com mataven a les mares per agafar-los les cries, que anaven destinades a la indústria de l’entreteniment o a la investigació i vivien durant dècades a gàbies de reixes”.
Per Goodall, va ser l’inici d’una lluita molt llarga per aconseguir treure els ximpanzés de la recerca mèdica. “Hi havia 400 exemplars als Estats Units i vam assolir que anessin a santuaris. Però veure als nostres familiars més propers en aquelles gàbies em va esgotar emocionalment”. Més endavant va tornar a sòl africà, on ja hi havia sis estacions d’estudi repartides per Tanzània, i va continuar aprenent sobre els principals problemes que afectaven els primats: la tala d’arbres indiscriminada, la caça comercial i la caça il·legal. “Avui en dia continuen matant-se per vendre la seva carn o enviar a altres països com a mascotes”.
Goodall amb el peluix Mr. H, un regal de Gary Haun que porta a tot arreu (Fotografia: ENH)
Ràpidament, va comprendre que allò que afectava els primats, també repercutia en els éssers humans. “La venda de carn de ximpanzé va provocar que el VIH 1, el VIH 2 i l’ébola es transmetessin d’animals a persones”. L’etòloga va decidir llavors fundar el Jane Goodall Institute i va reunir a habitants de diferents poblats de Tanzània perquè s’asseguessin amb la gent de la seva comunitat i comprenguessin quines eren les seves preocupacions i necessitats. “Bàsicament, tots van dir el mateix, que volien conrear més aliment sense pesticides perquè la terra continués sent fèrtil, i que també volien accés a una sanitat i educació dignes. Vam introduir les microfinances, de manera que els vilatans poguessin iniciar els seus negocis sostenibles i, a poc a poc, anessin tornant el préstec. És molt millor que només donar diners i prou. D’aquesta manera, se sentien orgullosos de la feina”.
Arrels i brots
Però hi havia un altre problema que anava a l’alça: l’apatia dels joves. Un dia, dotze joves de zones diferents de Tanzània van visitar Goodall a casa seva per preguntar-li perquè el govern era corrupte i mirava a un altre costat davant els problemes que afectaven el país.
La científica no va saber donar-los una resposta, però els va animar a buscar més gent que pensés com ells per poder millorar la situació. “El 1991 va néixer Roots and Shoots (Arrels i Brots). M’agrada el nom perquè els arbres més forts han sigut algun cop una indefensa llavor, a la qual li van sortir unes petites arrels i un brot”. Avui dia, el projecte està a 70 països, Andorra inclòs.
Goodall va dir que ella mai perd l’esperança perquè ha conegut a “persones increïbles” que cada dia fan d’aquest món un lloc millor. “Nelson Mandela o Martin Luther King van fer història, però jo us puc dir que dia a dia parlo amb gent amb un esperit lluitador increïble”.
Fa trenta anys, un home que havia quedat cec amb 21, Gary Haun, va regalar-li el que pensava que era un ximpanzé de peluix pel seu aniversari. “El vaig batejar com Mr. H, però, com veieu (va ensenyar-lo al públic) té cua, així que no és un ximpanzé”, va comentar amb tendresa Goodall. “En Gary em va dir que el portés allà on anés, així ell sempre estaria amb mi en esperit. Era un home perseverant i alegre, per la qual cosa va decidir ser mag. Tothom li deia que, sent cec, no podria ser-ho. Actualment, fa espectacles per a nens i els explica que, encara que les coses vagin molt malament a les seves vides, no han de tirar la tovallola”.
Abans d’acabar la conferència, l’etòloga va recordar que la resiliència no és una característica única dels éssers humans, sinó de tots els animals. Per demostrar-ho, va explicar la història de la Wounda, una cria de ximpanzé ferida de la mateixa bala que va matar a la seva mare. Anys més tard, va posar-se molt malalta, però la veterinària espanyola Rebeca Atencia va salvar-li la vida. “Jo vaig estar present el dia de la seva alliberació, i el que va passar quan va sortir de la gàbia mai ho oblidaré”, va concloure Goodall.
Un diari molt interessant, m’agraden els reportatges
Ostres, mai m’havia parat a pensar en tot el que envolta el món de la veterinària. Molt interessant